El primer és el de l'entrenador que no es preocupa de la preparació táctica del proper partit i prefereix treballar els fonaments amb els seus jugadors, perquè siguin cada vegada millors en totes les facetes del joc (tir, passe, rebot, defensa, etc.) i, setmana rera setmana, entrena amb aquest objectiu.

La direcció del partit va amb consonància amb aquesta filosofia, preferint premiar amb més minuts al jugador que s'esforça per millorar els seus punts febles. Assumir aquest risc significa donar menor importància al fet de perdre un partit puntual donant més valor a la millora que, a mitjà llarg termini, s'evidenciarà a l'equip. Si els jugadors accepten aquesta forma de dirigir, aquest equip en uns mesos tindrà una progressió impressionant.

Hi ha un segon tipus de direcció en la que sempre s'està procurant ajudar tàcticament al jugador per guanyar el partit de la setmana. Per un costat, s'emmascaren els defectes dels propis jugadors intentant fer-los menys visibles pel rival i, per l'altre costat, mitjançant una preparació tàctica exhaustiva, s'analitza l'estil del rival per tal de contrarrestar les seves virtuts.